Monetarització i crisi del mercat

En les societats preindustrials, els diners tenia una funció molt limitada. La majoria de les persones vivien produint-se ells mateixos el que necessitaven.

A partir de la Revolució Industrial del segle passat, l'autosuficiència tradicional del camp es trenca.

Cada vegada més persones van a treballar a les fàbriques i es produïx la separació entre productor i consumidor.
La producció servia per a vendre (valor de canvi), no per a usar (valor d'ús). El lloc on es troben el productor i el consumidors és el mercat. El mercat deixa de ser un lloc físic on intercanviar els productes que es necessiten per a ser el "lloc immaterial" on es poden relacionar consumidor i productor, encara que físicament estiguin a molta distància un d'un altre.

Avui dia el mercat és més immaterial que mai, amb les noves tecnologies de la comunicació la mercaderies i els diners sovint són xifres en un ordinador i els venedors i compradors es troben a milers de quilòmetres de distància.
Aquesta distància entre productor i consumidor se salva amb diners.

El mercat necessita diners per a poder funcionar, ja que una persona que s'especialitza en la producció d'un producte ha de tenir diners per a accedir al que necessita. S'inicia així el fenomen de la "monetarització": cada vegada més necessitats humanes són cobertes només gràcies a la presència dels diners.

Des de llavors, els diners ha adquirit una presència més i més important en les nostres vides, a mesura que ha anat creixent la seva necessitat.

Moltes activitats que abans es realitzaven en la llar o en àmbits familiars i locals es cobrixen avui contractant empreses de monetaritzaciò molt avançada, fins al punt de "monetaritzar" les relacions o realitzem una part molt important de la nostra vida social en les gran superfícies.
L'àmbit de la relació es trasllada així d'un lloc públic a un privat.

El model industrial en el qual encara estem immersos és un model concentrador: concentra les persones en les ciutats, les empreses s'uneixen unes amb unes altres fins a fer desaparèixer a les petites, i també concentra els diners cada vegada més en unes poques mans.
La massa monetària en circulació disminuïx, les persones i les empreses es veuen abocades a una feroç competència per a fer-se amb una part d'un pastís que cada vegada es fa més petit.

En llaura d'aquesta "competitivitat" s'acomiaden treballadors, s'automatitzen els processos industrials, es planifiquen les polítiques econòmiques. Es produïx un procés de realimentació negatiu on cada vegada més les persones no disposen de diners per a cobrir les seves necessitats, amb el que el flux monetari es concentra cada vegada més.

Podem confiar únicament en els diners per a cobrir les nostres necessitats?
Podríem cridar a aquest fenomen crisi del mercat: al no haver diners, cada vegada més persones es queden al marge d'ell.
El consum decau, almenys per a molts: els desocupats, els joves, les dones...

Els supermercats estan plens de productes i les persones no poden accedir a ells per falta de diners.
És un signe evident que el mercat està en crisi i deixa de ser útil per a una bona relació econòmica entre productor i consumidor.

Les autoritats econòmiques pretenen fer el miracle de conjuntar un augment de producció, una reducció de les ocupacions i un augment del consum.

La realitat és que els fenomen de marginació i pobresa adquireixen una presència creixent tant entre països rics i pobres com entre sectors socials d'un mateix país.

La crisi del mercat va paral·lela a la crisi del model industrial, al model econòmic basat en la producció i el consum massius.

La nostra "societat de consum" està en crisi, que es fa evident en diferents àrees: * La crisi dels estats-nació.
El funcionament de l'Estat necessita d'un creixement econòmic per a subsistir, necessita de la "economia de mercat".
Els governs no poden resoldre els problemes de les persones perquè depenen del sistema de producció que ho ha causat. Els Estats estan afectats per la crisi del mercat.
Per altra banda, la internacionalització de l'economia ha fet perdre poder als estats en benefici de les multinacionals i de l'economia financera.
Són els mercats financers els quals determinen el valor de les monedes nacionals, els governs no poden fer gens que els disgusti.
Els governs estatals estan cada vegada més impossibilitats per a fer una veritable política social i ecològica, perquè són els nous poders emergents els quals determinen les regles del joc.

Altra raó per la qual els Estats són incapaços de resoldre els problemes essencials de les persones és que segueixen aplicant en la seva gestió els plantejaments de la lògica industrial: una llei afecta per igual a tots, sense importar les especificitats de cada lloc o sector social, sense acostar-se a una realitat complexa, plural, rica en matisos.

* La crisi del model de vida consumista.
Si els diners i el treball fallen, el consum falla.
Per altra banda, un gran nombre de persones estan descobrint que el consum com forma de vida no els aporta cap satisfacció vital, i busquen alternatives en la frugalitat i la simplicitat.

* La crisi de l'Estat del Benestar i de totes les institucions sorgides de la Revolució Industrial.
És la conseqüència lògica de la crisi dels Estats. Cada vegada les prestacions dels Estats en els camps sanitari, educatiu, social,... seran menors perquè el creixement econòmic es veurà reduït per raons socials (exclusió de moltes persones) i ecològiques (els límits físics al creixement econòmic continuat es faran més evidents).

"Som indis i no tenim bancs. En canvi, quan tenim molts diners o roba la donem als nostres caps i a altres pobles (...)

És en el nostre costum de donar on es troba la nostra banca".
Maquinna (Cap Nootka, principis del segle XIX)