Entrevista a Esther Vives, membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra
Sobirania alimentària, un dret Fusió Els aliments que vam consumir recorren milers de quilòmetres abans d'arribar al nostre plat amb el consegüent impacte ambiental i cost econòmic.
Esther Vives, membre del Centre d'Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra, defensa la sobirania alimentària com un dret.
No són teories ni es tracta d'un discurs acadèmic. Parlem de la vida i la mort de milions de persones en el planeta.
I també de democràcia, del dret dels consumidors a decidir.
La sobirania alimentària, el dret no reconegut dels pobles.
Què hem d'entendre per sobirania alimentària?
Sobirania alimentària és el dret dels pobles a controlar la producció, la distribució i el consum d'aliments. Retornar a les comunitats la seva capacitat de decisió i control, en el terreny agrícola i alimentari.
En les últimes dècades s'ha produït una creixent privatització i mercantilizació dels recursos naturals i del menjar.
Des del primer tram de producció dels aliments, les llavors, fins a la distribució i venda final, unes poques empreses monopolitzen cadascun dels trams de la cadena agroalimentaria.
Aquesta és la lògica que busca trencar la sobirania alimentària.
Dintre de la nostra societat de consum el menjar ha deixat de tenir un valor fonamental per a passar a ser un bé mercantil. Amb quines conseqüències? Què hem perdut en el camí?
Les conseqüències les podem observar en les dramàtiques xifres que ens mostren la crisi alimentària actual: més de mil milions de persones, un de cada sis habitants del planeta, passa fam.
Quan, paradoxalment, mai en la història s'havia produït tant menjar com ara.
La producció d'aliments des dels anys 60 fins a avui s'ha multiplicat per tres, mentre que la població mundial tan sols s'ha duplicat.
Però, què succeïx?
Si no tens recursos per a pagar el preu dels aliments, no menges.
Això és el que va passar amb l'esclat de la crisi alimentari en els anys 2007 i 2008 quan es va produir un augment molt important del preu dels aliments a causa de una sèrie de causes conjunturals (inversió en agrocombustibles, especulació amb matèries primeres, etc) i estructurals (les polítiques neoliberals que s'han vingut desenvolupant aquests últims anys).
Això va multiplicar el preu dels cereals bàsics convertint-los en inaccessibles per a àmplies capes de la població, especialment en els països del Sud.
El que arriba al supermercat, les ofertes de la setmana, el que al final arriba al nostre plat, de què depèn?
O millor dit, qui ho decideix?
Si vam partir que la població camperola tendeix a desaparèixer, que en l'Estat espanyol només un 5% de la població activa treballa en el camp, que es viu una creixent descampesinización?.
Llavors, de qui depèn la nostra alimentació?
La resposta està clara: multinacionals Cargill, Monsanto, Nestlé, Carrefour, Alcampo, entre moltes altres, acaben determinant quines es consumeix, com, d'on prové i que es paga.
Per tant, el nostre dret a l'alimentació, com hem vist amb la crisi alimentària global, està greument amenaçat.
Contra quins fantasmes ha de lluitar el consumidor? Com pot contribuir a la sobirania alimentària el ciutadà del carrer?
En primer lloc, ser conscients de la lògica mercantil que impera en el model agroalimentari actual i de la conveniencia entre poder polític i empresarial.
No és necessari anar molt lluny. En Catalunya, al juliol d'aquest any, el Parlament català va rebutjar el debat sobre una Iniciativa Legislativa Popular promoguda per la Plataforma Som ho que sembrem i avalada per més de cent mil persones que instava a una moratòria en el cultiu de transgènics.
Els partits polítics van preferir plegar-se als designis de la indústria agroalimentaria protransgénica i vetar el debat.
Què podem fer? Actuar col·lectiva i políticament.
En l'àmbit del consum participar en cooperatives de consum agroecológic que estableixen una relació directa entre productor i consumidor, creant relacions de solidaritat entre el camp i la ciutat, advocant per un consum social i ecològicament just.
També és necessari mobilitzar-se i crear aliances amb altres moviments socials de dones, camperols, sindicalistes, estudiants, immigrants, entre molts altres. Perquè per a avançar cap a altre model de producció, distribució i consum és necessari un canvi de paradigma i aquest canvi només serà possible amb la mobilització social i amb una perspectiva política de ruptura amb l'ordre de coses actual.
El dret internacional garanteix la sobirania interna i externa d'un Estat. Però, qui garanteix la seva sobirania alimentària?
La sobirania alimentària deuria estar garantida pels Estats, però avui dia els dictats de l'Organització Mundial del Comerç, el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional, amb el beneplàcit dels governs dels diferents països, deixen l'economia, l'alimentació, el benestar, la salut, el medioambient en mans del mercat.
És necessari i urgent canviar aquestes polítiques, però per a fer-lo és fonamental una correlació de forces favorable en mans de els de baix i els resistents. Cal treballar en aquesta adreça.
Els agricultors es queixen que cada vegada reben menys diners pels seus productes mentre que el consumidor els paga cada dia més cars.
Com controlar la cadena d'alimentació?
Avui, en l'Estat espanyol set empreses controlen el 75% de la distribució dels aliments. Es tracta de Alcampo, Carrefour, Mercadona, Eroski i el Cort Anglès, juntament amb altres dues centrals de compra.
I la tendència va a més.
En països del nord d'Europa com Suècia tres grans cadenes de distribució controlen el 95% de la distribució del que mengem. És el que es coneix com teoria de l'embut o del rellotge de sorra.
En un extrem de la cadena comercial tenim a les i els camperols i en l'altre les i els consumidors i al mig unes poques empreses monopolitzen la comercialització d'aliments, aconseguint grans marges de benefici a costa de tots nosaltres.
Milions de persones passen fam i la xifra va en augment.
Les xifres indiquen que no és un problema de producció. Qui està fent negoci amb això?
Les multinacionals de la indústria agroalimentaria.
En plena crisi alimentària, les majors empreses del sector anunciaven xifres rècord de guany. En concret, les principals companyies de llavors, Monsanto i Du Pont, declaraven una pujada dels seus beneficis del 44% i del 19% respectivament en el 2007 en relació amb l'any anterior.
En la mateixa adreça apuntaven les dades de les empreses de fertilitzants: Potash Corp, Yara i Sinochem van veure créixer els seus beneficis en un 72%, 44% i 95% respectivament entre el 2007 i el 2006.
Les processadores d'aliments, com Nestlé, assenyalaven també un augment dels seus guanys, així com supermercats menjo Tesco, Carrefour i Wal-Dt.
I és que fins i tot hi ha qui fa negoci amb la fam.
Entrevista publicada en la Revista Fusió, 04/12/09 .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada