Per: Eulàlia Solé
Un estudi de la Fundació Jaume Bofill demostra que és factible la implantació d'una renda bàsica per a tots els ciutadans de Catalunya.
Un pressupost més equilibrat i una fiscalitat amb èmfasi en els impostos directes permetria que cada persona percebés 528 euros mensuals, els rics també, ja que haurien contribuït a l'establiment d'aquesta retribució generalitzada.
Que una entitat com la Jaume Bofill avali amb el seu informe una distribució més equitativa dels recursos econòmics constituïx una garantia de la serietat de la proposta.
No obstant això, la idea no és una novetat. A la fi del segle XVIII, època que les desigualtats socials eren aixafadores, a Gran Bretanya van funcionar amb major o menor eficàcia les "poor laws", destinades a dotar als més necessitats d'un mínim de subsistència, calculat a partir del cost del pa.
Beneficència que dos segles més tard es veuria superada per la racionalitat de l'Estat de benestar.
Més prop de nosaltres, geogràfica i cronològicament, el sociòleg i humanista Juan N. García-Nieto va desenvolupar a la fi del segle XX raonats estudis sobre el tema, distingint, no obstant això, entre una "assignació universal incondicional" i un "salari ciutadà".
La primera aportació, equivalent a l'esmentada renda bàsica, la concediria l'Estat de forma universal i amb independència de si es treballés o no.
En canvi, el "salari ciutadà" no només comportaria la recepció d'un ingrés suficient per a dur una vida amb uns nivells de consum mitjos, sinó que el receptor estaria obligat a una contraprestació en forma de treball "socialment útil".
En síntesi, al costat del treball econòmicament rendible, aquest que els ciutadans realitzarien per a elevar el seu nivell d'ingressos per sobre del "salari ciutadà", es desenvoluparien altres formes d'ocupació basades en valors culturals, educatius, de solidaritat que constituirien la contraprestació.
Tornant a l'esmentada renda universal de 528 euros al mes, significaria que les necessitats bàsiques estarien cobertes, però només aquestes, la qual cosa allunya el fantasma fàcilment esgrimible que la gent deixaria de treballar.
En una societat on el consumisme sovint sembla tan essencial com la respiració, l'esperó per a tenir accés a més coses assegura la inclinació al treball.
Quant als recursos necessaris per a la universalitat d'aquesta renda, n'hi ha prou amb calcular quant costarà el projecte del Govern espanyol d'incrementar les forces policials.
Sabem que les causes de la delinqüència radiquen majorment en la pobresa i la marginalitat, quán més tranquils viuríem tots, tant els allotjats com els "chorizos", amb menys policies i menys presons en canvi d'una millor distribució del producte interior.
Mentre que uns es dediquen a estudiar com tot el món podria viure millor, uns altres només pensen en mesures policials, quan no a preparar la guerra.
L'inconvenient és que aquests tenen la paella pel mànec. Per fortuna, ells no són la fi de la història.
* Publicat en La Vanguardia el 27/09/2002.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada