Gustavo Duch
Palabre-ando
Les ofrezco una fórmula infrecuente para analizar el hambre en el mundo, revisar las estadísticas de producción de alimentos.
En la década de los 90 la producción de alimentos mundial creció un 25%.
En cuestión de alimentos de origen animal en 1980 se producía en el mundo un total de 465 millones de toneladas de leche, ascendiendo en el 2007 a 671 millones, lo que equivale, más o menos, a un vaso de leche al día para cada persona de este planeta.
En esos mismos años la producción de carne se duplicó hasta alcanzar 285 millones de toneladas, unos 100 gramos de carne por persona y día.
Llamativamente el 60% de toda esta carne se produce en los países llamados ‘en vías de desarrollo’.
La producción de huevos ha aumentado 2.5 veces obteniéndose el 70% también en dichos países.
Con estos datos parciales podríamos deducir que disponemos de suficientes alimentos para todas y todos, y especialmente en los países empobrecidos.
Pero la realidad es que mientras la producción de alimentos ha ido aumentando, el hambre también.
Si en 1990, 842 millones de personas padecían hambre, la cifra ascendió a 873 millones en el 2004 para situarnos a finales del año pasado en 1.200 millones.
Como dijo el secretario general de Naciones Unidas, Ban Ki-moon, al presentar estos datos el pasado 16 de marzo a la Asamblea General, “nunca antes se había alcanzado esta cifra”. También explicó que este aumento se ha dado tanto en números absolutos como en la proporción que las personas con hambre representan de la población mundial.
Así pues, me atrevo a teorizar -por irracional que parezca- que no es cierto que el hambre en el mundo obliga a más producción de alimentos, bien al contrario, cuanto más se produce, más hambre y desigualdad se genera.
Porque este sistema alimentario global capitalista que tenemos en funcionamiento se basa, al menos, en tres mecanismos perversos.
Por un lado se intensifica tanto la producción que apenas se requiere mano de obra y así millones de personas son expulsadas de su medio de vida.
Segundo, la mano de obra que se el sistema se ve obligado a utilizar es remunerada con salarios insuficientes para proveerse de su alimento.
Y tercero, la búsqueda de beneficios de las corporaciones que están en este sector es tan ávida que esquilman la tierra y vacían los mares agotando los recursos y las posibilidades de alimentación de las poblaciones rurales, mayoritariamente en el Sur.
dissabte, 27 de març del 2010
divendres, 26 de març del 2010
ESTAN ENFERMOS¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Reforma sanitaria en EEUU
Están enfermos
Boaventura de Sousa Santos
Página/12
La sociedad norteamericana está enferma, en un sentido metafórico, por muchas razones.
Hace más de tres décadas que paso algunos meses por año en los Estados Unidos y he podido observar una progresiva acumulación de “enfermedades”, pero no es sobre ellas que quiero escribir hoy. Quiero escribir sobre la enfermedad en un sentido literal, a propósito de la reforma del sistema de salud que acaba de ser aprobada por el Congreso norteamericano.
Las lecciones de esta reforma para otros países son evidentes.
Los EE.UU. son el único país del mundo desarrollado en que la salud fue transformada en una mercancía y su provisión entregada al mercado privado de las aseguradoras y las empresas de servicios médicos.
Los resultados son escalofriantes. En salud gastan anualmente dos veces más que cualquier otro país desarrollado y, pese a eso, 49 millones de ciudadanos no tienen ningún seguro de salud y, por esa carencia, 45 mil personas mueren cada año.
Además, a cada paso surgen noticias aterradoras de personas con graves enfermedades a quienes las aseguradoras les cancelan sus coberturas, les rechazan el pago de tratamientos que podrían salvar sus vidas o les niegan la cobertura al conocer sus “condiciones preexistentes”, es decir, sus enfermedades crónicas o la probabilidad de que en el futuro necesiten tratamientos muy costosos.
La perversidad del sistema radica en que las ganancias de las aseguradoras de salud son tanto mayores cuanta más gente de clase media-baja o trabajadores de pequeñas y medianas empresas son excluidos, es decir, sectores sociales que no pueden soportar los constantes aumentos de las cuotas, que no tienen nada que ver con la inflación.
En medio de una grave crisis económica y con altas tasas de desempleo, la aseguradora Anthem Blue Cross –que el año pasado declaró un aumento del 56 por ciento en sus ganancias– anunció hace semanas un incremento del 39 por ciento de las cuotas en California, lo que provocaría la pérdida de cobertura para 800 mil personas. La medida fue considerada criminal y escandalosa por algunos miembros del Congreso norteamericano.
Por todas estas razones, hay consenso en los EE.UU. de que es necesario reformar el sistema de salud, y ésa fue una de las promesas centrales de la campaña de Barack Obama. Su propuesta se basaba en dos medidas principales: crear un sistema público, financiado por el Estado, que, aunque residual, diera una opción a quienes no pueden pagar las coberturas privadas; y regular el sector de modo que los aumentos de las cuotas no pudieran ser decididos unilateralmente por las aseguradoras.
El proyecto de ley se tramitó en el Congreso durante un año y acaba de ser aprobado. Pero no contiene ninguna de las propuestas iniciales de Obama. Por la simple razón de que el lobby de las aseguradoras gastó 300 millones de euros para pagar a los legisladores encargados de elaborar la ley (para sus campañas, para sus iniciativas públicas y, finalmente, para sus bolsillos).
Hay seis lobbistas del área de salud registrados por cada miembro del Congreso. Lobby es la forma legal de lo que en el resto del mundo se llama corrupción.
El proyecto quedó tan desfigurado que muchos sectores progresistas (es decir, sectores un poco menos conservadores) piensan que hubiera sido mejor no promulgar la ley. Entre otras cosas, la ley “entrega” a las aseguradoras cerca de 30 millones de nuevos clientes sin ningún control sobre el monto de las cuotas. La razón por la que el Partido Demócrata quiso promulgar la ley no es una razón de política pública de salud. Es una razón política tout court: crear en la opinión pública la idea de que la promulgación de la ley es una victoria del presidente Obama y que eso ayudará a su reelección en 2012. Los EE.UU. están enfermos porque la democracia norteamericana está enferma.
¿Cuáles son las lecciones para otros países? Primero, es un crimen social transformar la salud en mercancía. Segundo, una vez que dominan el mercado, las aseguradoras muestran una irresponsabilidad social aterradora. Son responsables ante sus accionistas, no ante los ciudadanos. Tercero, tienen armas poderosas para dominar a los gobiernos y la opinión pública. Dependiendo de los países, o impiden la creación de un sistema público de salud por temor a que les haga competencia u organizan campañas contra el sistema público existente hasta quitarle lo que queda de las clases medias, más sensibles a la falta de calidad.
Nunca llegan al punto de eliminarlo pues, de otro modo, dejarían de tener el “tacho de basura” donde tirar a los enfermos que rechazan (porque no pueden pagar los aumentos de las cuotas, porque necesitan cuidados continuos o dispendiosos). En los casos en que hay sistemas públicos confiables, una de las tácticas es contraponer la eficiencia privada a la ineficiencia pública, las pérdidas de los hospitales públicos contra las ganancias de los privados. Parten de la suposición de que la opinión pública no se dará cuenta de sus criterios de selección de los enfermos y de que, por lo tanto, las pérdidas de los hospitales públicos, por más eficientes que sean, serán cada vez más la causa de las ganancias de los hospitales privados.
* Doctor en Sociología del Derecho.
Traducción: Javier Lorca.
http://www.pagina12.com.ar/diario/elmundo/4-142713-2010-03-26.html
Están enfermos
Boaventura de Sousa Santos
Página/12
La sociedad norteamericana está enferma, en un sentido metafórico, por muchas razones.
Hace más de tres décadas que paso algunos meses por año en los Estados Unidos y he podido observar una progresiva acumulación de “enfermedades”, pero no es sobre ellas que quiero escribir hoy. Quiero escribir sobre la enfermedad en un sentido literal, a propósito de la reforma del sistema de salud que acaba de ser aprobada por el Congreso norteamericano.
Las lecciones de esta reforma para otros países son evidentes.
Los EE.UU. son el único país del mundo desarrollado en que la salud fue transformada en una mercancía y su provisión entregada al mercado privado de las aseguradoras y las empresas de servicios médicos.
Los resultados son escalofriantes. En salud gastan anualmente dos veces más que cualquier otro país desarrollado y, pese a eso, 49 millones de ciudadanos no tienen ningún seguro de salud y, por esa carencia, 45 mil personas mueren cada año.
Además, a cada paso surgen noticias aterradoras de personas con graves enfermedades a quienes las aseguradoras les cancelan sus coberturas, les rechazan el pago de tratamientos que podrían salvar sus vidas o les niegan la cobertura al conocer sus “condiciones preexistentes”, es decir, sus enfermedades crónicas o la probabilidad de que en el futuro necesiten tratamientos muy costosos.
La perversidad del sistema radica en que las ganancias de las aseguradoras de salud son tanto mayores cuanta más gente de clase media-baja o trabajadores de pequeñas y medianas empresas son excluidos, es decir, sectores sociales que no pueden soportar los constantes aumentos de las cuotas, que no tienen nada que ver con la inflación.
En medio de una grave crisis económica y con altas tasas de desempleo, la aseguradora Anthem Blue Cross –que el año pasado declaró un aumento del 56 por ciento en sus ganancias– anunció hace semanas un incremento del 39 por ciento de las cuotas en California, lo que provocaría la pérdida de cobertura para 800 mil personas. La medida fue considerada criminal y escandalosa por algunos miembros del Congreso norteamericano.
Por todas estas razones, hay consenso en los EE.UU. de que es necesario reformar el sistema de salud, y ésa fue una de las promesas centrales de la campaña de Barack Obama. Su propuesta se basaba en dos medidas principales: crear un sistema público, financiado por el Estado, que, aunque residual, diera una opción a quienes no pueden pagar las coberturas privadas; y regular el sector de modo que los aumentos de las cuotas no pudieran ser decididos unilateralmente por las aseguradoras.
El proyecto de ley se tramitó en el Congreso durante un año y acaba de ser aprobado. Pero no contiene ninguna de las propuestas iniciales de Obama. Por la simple razón de que el lobby de las aseguradoras gastó 300 millones de euros para pagar a los legisladores encargados de elaborar la ley (para sus campañas, para sus iniciativas públicas y, finalmente, para sus bolsillos).
Hay seis lobbistas del área de salud registrados por cada miembro del Congreso. Lobby es la forma legal de lo que en el resto del mundo se llama corrupción.
El proyecto quedó tan desfigurado que muchos sectores progresistas (es decir, sectores un poco menos conservadores) piensan que hubiera sido mejor no promulgar la ley. Entre otras cosas, la ley “entrega” a las aseguradoras cerca de 30 millones de nuevos clientes sin ningún control sobre el monto de las cuotas. La razón por la que el Partido Demócrata quiso promulgar la ley no es una razón de política pública de salud. Es una razón política tout court: crear en la opinión pública la idea de que la promulgación de la ley es una victoria del presidente Obama y que eso ayudará a su reelección en 2012. Los EE.UU. están enfermos porque la democracia norteamericana está enferma.
¿Cuáles son las lecciones para otros países? Primero, es un crimen social transformar la salud en mercancía. Segundo, una vez que dominan el mercado, las aseguradoras muestran una irresponsabilidad social aterradora. Son responsables ante sus accionistas, no ante los ciudadanos. Tercero, tienen armas poderosas para dominar a los gobiernos y la opinión pública. Dependiendo de los países, o impiden la creación de un sistema público de salud por temor a que les haga competencia u organizan campañas contra el sistema público existente hasta quitarle lo que queda de las clases medias, más sensibles a la falta de calidad.
Nunca llegan al punto de eliminarlo pues, de otro modo, dejarían de tener el “tacho de basura” donde tirar a los enfermos que rechazan (porque no pueden pagar los aumentos de las cuotas, porque necesitan cuidados continuos o dispendiosos). En los casos en que hay sistemas públicos confiables, una de las tácticas es contraponer la eficiencia privada a la ineficiencia pública, las pérdidas de los hospitales públicos contra las ganancias de los privados. Parten de la suposición de que la opinión pública no se dará cuenta de sus criterios de selección de los enfermos y de que, por lo tanto, las pérdidas de los hospitales públicos, por más eficientes que sean, serán cada vez más la causa de las ganancias de los hospitales privados.
* Doctor en Sociología del Derecho.
Traducción: Javier Lorca.
http://www.pagina12.com.ar/diario/elmundo/4-142713-2010-03-26.html
dijous, 25 de març del 2010
DECRECER...
Decrecimiento, el movimiento que apoya que los países ricos no deben crecer más
* Esta corriente política dice que hay que aprender a vivir con menos.
* El II Encuentro sobre decrecimiento, este fin de semana en Barcelona.
* Los ejes del pensamiento: redefinir las necesidades, producirlas y asegurarnos una mejor calidad de vida y un planeta mejor conservado.
* Entrevista a Joan Martínez Alier, teórico del decrecimiento.
La sala de conferencias de la biblioteca de Guadalajara está abarrotada. Los ponentes se miran y comentan, "Ha vuelto a ocurrir. Es convocar una conferencia sobre decrecimiento y tener el auditorio lleno". Pero ¿qué es el decrecimiento?
En los países ricos ya no hace falta crecer más El decrecimiento es una línea de pensamiento político que, aunque surgida en los años 70, alcanza ahora vigor, atizada por el fuego de la crisis económica mundial.
Los teóricos definen el decrecimiento como la corriente que propugna que en los países ricos no hace falta crecer más, sino un periodo de contracción económica voluntaria que sirva para repensar las necesidades humanas reales y para construir una sociedad más justa, más participativa y ecologicamente sostenible.
Carlos Taibo, escritor y profesor de la Universidad Autónoma de Madrid, es un ferviente decrecentista y lleva meses explicando las bases de este movimiento por auditorios de media España. Taibo defiende que el decrecentismo no es una utopía. Para él "lo utópico es precisamente lo contrario, creer que es viable vivir cada vez con más y más en un planeta finito".
El consumo no trae más felicidad
Uno de los pilares del decrecimiento se sustenta en que el crecimiento económico está sobrevalorado. "El modo de vida en nuesta sociedad es esclavo del trabajo, del dinero y del consumo, pero eso no trae más felicidad, crea estrés y extiende males físicos como la obesidad", asegura Taibo.
Llegado el caso, la transición al decrecimiento supondría, para Taibo, un cambio de modelo y por tanto la desaparición de sectores enteros de la economía, la redistribución del trabajo, la primacía de la vida social, un mayor peso de lo local, la auteridad voluntaria y la democracia participativa.
El modo de vida crea esclavitud del trabajo, del dinero y del consumo, pero no nos hace felices La teoría de decrecimiento aglutina a teóricos de todo el mundo, siendo tal vez Francia el país con mayor número de seguidores, sede uno de sus máximos gurús, Serge Latouche, y donde existe un periódico y un partido vinculados a sus tesis políticas.
Es una teoría económica muy nueva, pero ya en Canadá o Reino Unido se publican los primeros tratados sobre cómo ambas economías podrían sobrevivir sin que crezca el PIB. Este fin de semana, Barcelona acoge a los principales pensadores decrecentistas en el II Encuentro Internacional sobre Decrecimiento (el primero fue en 2008 en París) con la esperanza de dar respuesta a los retos de una transición mundial al nuevo modelo económico.
Con el planeta como referente
El ecologismo ya se ha subido al carro del decrecimiento. Yayo Herreros, de Ecologistas en Acción, explica que es la única corriente económica que tiene en cuenta al planeta "y supone un paso adelante en las teorías de la economía ecológica, aquellas que piensan la organización económica tomando como referente fundamental un planeta finito".
El desarrollo sostenible no es la solución para el decrecimiento Los decrecentistas están convencidos de que será necesaria una reducción de la producción y del consumo en los países del norte. No ven suficiente la aplicación de políticas de "desarrollo sostenible", términos que consideran antagónicos. Taibo usa una alegoría: "Es como el barco que va hacia un acantilado que representa el cambio climático. Protocolos como el de Kyoto sirven para reducir la velocidad de la nave hacia esa misma pared, no para virar el sentido."
Uno de los impulsores del Encuentro Internacional sobre Decrecimiento es el catedrático de Economía Joan Martinez Alier. El profesor Alier se convenció de que resulta urgente decrecer al comprobar que el actual sistema económico, el capitalismo, hace balance del progreso sin medir costes como la destrucción de las materias primas, la producción de dióxido de carbono o la destrucción de la biodiversidad.
Los retos del decrecimiento
Alier concede que existen retos pendientes a la teoría del decrecimiento y espera darles respuesta en Barcelona. "Si una economía no crece tenemos que ver qué hacemos con el desempleo, si sirven medidas como el reparto del empleo, la renta básica... o, por ejemplo, cuál es la alternativa al sistema financiero actual".
Si no decrecemos en un proceso reflexionado caminamos hacia el hundimiento global Los teóricos del decrecimiento creen que es hora de dar un salto cualitativo, ven necesario que dicha corriente que subyace bajo el sustantivo sugerente del decrecimiento se articule en manifestaciones prácticas diarias y citan a las cooperativas de consumo agroecológico, la banca ética, el movimiento de simplicidad voluntaria o la red de ciudades en transición.
dimecres, 17 de març del 2010
Increible??? el que fa l´economía de mercat actual, mentre molts es moren de fam, uns altres es moren d'empatx
Els obesos superen per primera vegada als famolencs i malnutrids (EUROPAPRESS)
- El nombre d'obesos en el món ha superat, per primera vegada en la història, al dels quals tenen fam o sofrixen malnutrició, segons van destacar els acadèmics que s'han donat cita aquesta setmana en un seminari celebrat en la Universitat de Reading, a Regne Unit, on s'han discutit els reptes sobre l'alimentació que s'encaren ara en el món.
Per al conferenciant convidat Dyno Keatinge, professor del Centre Asiàtic d'Investigació i Desenvolupament sobre les Hortalisses (AVRDC), a Taiwan, i antic membre de la Universitat de Reading, les prioritats en la producció de menjar han de canviar.
"Durant els últims 40 anys, ens hem centrat a vèncer el problema de la fam. Però el nostre èxit a l'incrementar la producció de cultius bàsics ha vingut acompanyat d'un gran cost, tant respecte a diversitat en l'agricultura com en salut pública", va indicar.
"En molts països desenvolupats prop del 70 per cent de les dietes consisteixen ara en aliments bàsics, i això no és saludable. La necessitat clau és aconseguir dietes equilibrades, i això és i això és aplicable a tots nosaltres", va asseverar.
Investigar sobre la cadena alimentosa i el seu impacte en la salut és el principal objectiu de la Universitat de Reading, una tasca que requereix la coordinació d'experts de terrenys com l'agricultura, les ciències que estudien plantes i animals, l'economia, les política alimentàries, la biociencia, les ciències nutricionals i el consum.
Exemples de les actuals investigacions que es porten a terme en Reading estan els estudis sobre les plantes que poden ajudar a protegir als pacients enfront del càncer, la influència de la nutrició en l'envelliment i les vies per a aconseguir que els menors consumen fruita i verdura, millorant el seu sabor per a prevenir la malnutrició.
Segons el professor Richard Ellis, de la Facultat de Ciències de la Vida, l'associació amb centres d'investigació internacional en agricultura, com el AVRDC, és crucial per a trobar una solució a aquest tipus de problemes.
"És important recordar que l'obesitat no és només un problema dels països desenvolupats i que la malnutrició no afecta només als països en desenvolupament. Ambdós assumptes són problemes seriosos en ambdues zones del món".
- El nombre d'obesos en el món ha superat, per primera vegada en la història, al dels quals tenen fam o sofrixen malnutrició, segons van destacar els acadèmics que s'han donat cita aquesta setmana en un seminari celebrat en la Universitat de Reading, a Regne Unit, on s'han discutit els reptes sobre l'alimentació que s'encaren ara en el món.
Per al conferenciant convidat Dyno Keatinge, professor del Centre Asiàtic d'Investigació i Desenvolupament sobre les Hortalisses (AVRDC), a Taiwan, i antic membre de la Universitat de Reading, les prioritats en la producció de menjar han de canviar.
"Durant els últims 40 anys, ens hem centrat a vèncer el problema de la fam. Però el nostre èxit a l'incrementar la producció de cultius bàsics ha vingut acompanyat d'un gran cost, tant respecte a diversitat en l'agricultura com en salut pública", va indicar.
"En molts països desenvolupats prop del 70 per cent de les dietes consisteixen ara en aliments bàsics, i això no és saludable. La necessitat clau és aconseguir dietes equilibrades, i això és i això és aplicable a tots nosaltres", va asseverar.
Investigar sobre la cadena alimentosa i el seu impacte en la salut és el principal objectiu de la Universitat de Reading, una tasca que requereix la coordinació d'experts de terrenys com l'agricultura, les ciències que estudien plantes i animals, l'economia, les política alimentàries, la biociencia, les ciències nutricionals i el consum.
Exemples de les actuals investigacions que es porten a terme en Reading estan els estudis sobre les plantes que poden ajudar a protegir als pacients enfront del càncer, la influència de la nutrició en l'envelliment i les vies per a aconseguir que els menors consumen fruita i verdura, millorant el seu sabor per a prevenir la malnutrició.
Segons el professor Richard Ellis, de la Facultat de Ciències de la Vida, l'associació amb centres d'investigació internacional en agricultura, com el AVRDC, és crucial per a trobar una solució a aquest tipus de problemes.
"És important recordar que l'obesitat no és només un problema dels països desenvolupats i que la malnutrició no afecta només als països en desenvolupament. Ambdós assumptes són problemes seriosos en ambdues zones del món".
dilluns, 15 de març del 2010
És el aspartamo (I951) cancerígen?
En Europa no es permet la seva comercialització com edulcorant.
Algunes entitats reclamen l'autorització de l'edulcorant de la Stevia per ser saludable i innòcua.
Un descobriment polèmic El aspartamo es va descobrir en 1965 quan un científic estudiava una droga antiulcerosa. El aspartamo va ser catalogat de potent edulcorant i patentat per l'empresa Searla amb el nom de Nutrasweet, que al poc temps es va fusionar amb la multinacional Monsanto (coneguda per la seva febre per les llavors transgèniques).
Els estudis de seguretat sobre el aspartamo van ser mínims i amb greus deficiències experimentals. No obstant això, en 1974 la FDA (Agència Federal Americana de Drogues i Aliments) ho va legalitzar.
En 1976 els investigadors de la FDA van argumentar els dèficits procedimentals amb el aspartamo i va advertir de la seva possible toxicitat. A partir d'aquest moment es va obrir una investigació federal que va quedar en sac trencat finalment.
En 1994 s'havien rebut 68.888 queixes sobre els efectes adversos per a la salut humana del aspartamo.
Així, per exemple, es va posar de manifesto que les dones que no quedaven embarassades ho aconseguien poc després d'evitar el aspartamo en la seva dieta com ho explica el Dr. H. J. Roberts en el seu llibre Aspartame Disease: An Ignored Epidemic.
Estudis científics asseguren el risc de càncer prenent aspartamo El científic italià Habitant Soffritti, investigador de European Ramazzini Foundation of Oncology and Environmental Sciences de Bologna, va reavivar la polèmica sobre la innocuïtat del aspartamo, aquest endulzante artificial que s'usa en productes tan populars com els refrescs dietètics de Coca Cua i Pepsi Co.
El centre d'investigació de Soffriti, creat en 1971, va guanyar credibilitat mundial al descobrir les propietats cancerígenes de l'additiu de gasolina Eter Metil Terbutílico (MTBE són les seves sigles en anglès), el que va impulsar la seva prohibició en 21 estats en Estats Units.
Les rates de l'estudi de Soffriti van ser 1.800 exemplars, alimentats amb diferents dosis de aspartamo durant tota la seva vida. En les femelles, no s va donar així, en les rates mascle, el linfoma i la leucèmia es van associar significativament amb el consum diari de aspartamo a dosis tan baixes com 20 mil·ligrams (mg) per quilo (kg) de pes corporal. Al seu torn, es va detectar una tendència cap a aquests tipus de càncer, en dosis tan baixes com 4 mg per kg de pes corporal. Per a arribar a una dosi de 20 mg / kg, una dona de 55 kg hauria de beure tres llandes de refresc en un dia. Un home de 70 kg hauria de beure quatre llandes de soda en un dia. Els resultats indiquen que el aspartamo és un agent cancerígeno multipotencial, encara consumint diàriament 20 mil·ligrams per quilogram de pes corporal, és a dir, una quantitat menor a la qual recomanen la FDA (50 mg/kg de pes corporal) i la Unió Europea (40 mg/kg).
Els estudis demostren que el aspartamo augmenta la incidència dels tumors malignes en rates. En les femelles incrementa la leucèmia i els linfomas, així com les cèl·lules cancerígenes i les seves displacies en la pelvis i la uretra. En els mascles, augmenta sobretot la incidència de tumors malignes en nervis perifèrics.
Per a això es van estudiar 1.800 rates Sprague-Dawley (SD) criades per a aquesta fi. Els van donar, per grups, dosis semblants al que ingereixen diàriament les persones, de 5.000, 2.500, 500, 100, 20, quatre o zero mg/kg de pes corporal. El aspartamo es va agregar a la dieta estàndard (set dosi en el menjar). L'experiment va començar quan els animals van complir vuit setmanes i es va estendre fins a la seva mort natural, a les 159 setmanes. AL morir les rates, es van fer els estudis histopatológics dels seus òrgans i teixits en ni més ni menys que 30.000 mostres. L'estudi de les dosis correlacionades entre els mil·ligrams que es consumeixen i el pes corporal permet afirmar que l'efecte cancerígen en els nens podria ser major (pel seu baix pes). Els agents cancerígens tenen un efecte més fort en la vida de l'embrió, pel que les dones embarassades estan en més risc.
El aspartamo està pertot arreu Les begudes refrescants amb gas no són l'única font de aspartamo. L'edulcorant es troba en milers de productes, des d'iogurts fins a com excipient en medicaments.
En general, una persona terme mitjà consumeix al voltant de 2 o 3 mg / kg cada dia de aspartamo. No obstant això, aquesta xifra pot incrementar-se molt en els nens que consumeixen més llaminadures.
Amb els resultats analítics obtinguts l'equip d'investigadors d'Habitant Soffritti va concloure que el aspartamo podria tenir efectes cancerígens. Les conclusions, donades a conèixer al juliol de 2005 i publicades al març en la revista Perspectives de Salut Ambiental del Departament de Salut d'Estats Units, contradiu altres estudis, finançats per l'empresa creadora de l'edulcorant G. D. Searle & Company que asseguren que aquest no presenta cap risc per a la salut humana.
Des de fa 25 anys, el producte està autoritzat per l'Administració de Drogues i Aliments dels Estats Units, FDA. La venda del aspartamo, amb només quatre calories, 200 vegades més dolça que el sucre i comercialitzat amb les marques NutraSweet i Equal, factura 570 milions de dòlars a l'any.
Es calcula que uns 350 milions de persones en el món, moltes esperançades a baixar de pes, ho consumeixen diàriament en 6.000 tipus d'aliments. Només a Europa es venen 2.000 tones anuals del producte.
Aplicar el principi de precaució Encara que no es pot afirmar que un consumidor de pot desenvolupar càncer, el risc existeix. Certament, és necessari realitzar més estudis per a obtenir una major precisió de la quantificació del risc. Per aquest motiu, és necessari aplicar el principi de precaució i evitar els productes que continguin aspartamo, l'edulcorant I951 .
Fuentes Fuentes: Soffritti, M. European Journal of Oncology, 2005; vol 10. Weihrauch, M.R. and Diehl, V. Annals of Oncology, 2004; vol 15: pp 1460-1465. http://www.aspartamesafety.com
dimarts, 9 de febrer del 2010
Microburguesía low cost . Crisi econòmica.
Marc Vidal - 23/12/2009.
Fa pocs dies Càrites va emetre el seu informe anual.
Reflecteix el que ja sabíem.
Una ingent massa humana que fins a fa poc les hi donava de ric plastificat ara li toca exercir de miserable amb hipoteca. Com sempre, les comparances immediates amaguen la crua realitat doncs ha de fer-se amb major projecció.
La crisi econòmica ha posat a més de 800.000 persones en les llistes d'atenció de l'entitat de l'Església Catòlica en el que duem d'any.
Com deia, la comparança immediata amaga la cruesa de l'assumpte.
És cert que en 2008 aquest nombre era de la meitat, però fa dos anys era tan solament una quarta part. Però si els nombres bruts fan por, els percentatges són pitjors. Resulta que el 36% dels atesos són persones que van acudir per primera vegada.
Si obrim el diafragma un parell d'anys la taxa és sinistra. La meitat dels ciutadans que han accedit als serveis oferts per Càrites des de 2007 ni tan sols sabien on estaven aquests punts d'ajuda.
Una nova pobresa està inoculant el sistema. Una nova classe social subvencionada i suportada per eines privades o religioses que sumen el necessari perquè en aquest país ningú es mori de fam.
Un nou estigma socioeconòmic compost per famílies joves monoparentals, amb l'atur vençut, nens petits i amb deutes de tot tipus incloent targetes i crèdits al consum que han anat inflant-se amb els primers impagaments.
Una societat que s'està empobrint i que, en la seva misèria, amaga la ineficàcia dels estímuls oferts per l'administració.
El cercle es va tancant i tota la metodologia que plantejava recuperar un model consumista es mostra operativa a curt però terrible a mitjà termini.
És com recollir la merda amb la mà. Tota aquesta recuperació que anem a haver de digerir durant els primers mesos de 2010 és només això, una recuperació d'un model pervers anterior.
Recuperar el consum exagerat, la despesa especulativa i el crèdit desbocat no modifica el sistema que ens ha anat sodomitzant a poc a poc.
En països com el nostre tota la recuperació depèn de recuperar la construcció com motor. Menuda recuperació.
En diferents mesures, però amb paràmetres similars, molts d'aquests països que ara reflecteixen xifres de millora aparent, també tenen cada vegada més capes d'empobriment enquistant. Per exemple, en Estats Units gairebé 40 milions de persones viuen d'uns cupons que garanteixen aliments bàsics.
Fins i tot alguns comerciants nord-americans disposen anuncis en les seves botigues acceptant aquests papelitos del subsidi mínim a fi d'acumular-los ells mateixos per si els precisen en el futur.
És com una nova moneda en el curs de la pobresa del país més ric del món. Atents.
I aquí seguim combustionant quatre tipus de pobreses.
D'una banda la qual ja he descrit, la qual prové de l'atur mig.
Una segona capa de pobresa incipient és la qual constituïxen els joves treballadors i immigrants sense contractes el sou dels quals és tan baix que seria un insult cridar-los mileuristas. No arriben a les necessitats bàsiques i són atesos també en la beneficiencia.
El tercer grup és el de la pobresa estructural formada per ancians i vídues amb pensions ridícules.
Finalment, la quarta tipologia de pobres prové d'una capa de pobres que àdhuc no s'ha evidenciat i que es compon de gent molt jove que en aquests moments ni tan sols té idea del miserables que són.
Sota l'empara dels seus pares i de la societat del consum en rebaixes constant les seves vides transcorren en una especia de paradís capitalista maquillat. Són la microburguesía low cost.
El panorama no convida a la tranquil·litat. Tot el contrari.
Un de cada cinc atesos en les entitats d'ajuda privada o religiosa d'aquest país ve expulsat del sistema públic.
Les llistes d'espera per a accedir als serveis d'ajuda que depenen de l'administració superen el mig any. Les previsions s'han desbordat i gens fa pensar que vagi a poder reduir-se la demanda d'aquesta nova pobresa.
Cada dia són més els expulsats d'una societat engreixada a cop de visa or. Àdhuc falten molts per incorporar-se a aquest berenar de pa amb pa. Els desocupats sense subsidi, els dels 420 humillants euros, els Ers, les fallides i el deute privat fora de tot límit aniran sumant individus a aquestes xifres publicades per Càrites i altres organismes d'ajuda privada.
L'Estat amaga la taxa de pobresa real d'aquest país, però aquests nombres van subministrant el verí necessari perquè, per molt que s'estimuli l'economia, cada vegada hagi menys massa real perquè les mesures siguin eficients. A mesura que passa el temps un major nombre de persones depenen del servei públic i menys de l'estímul públic per a, per exemple, emprendre.
Ara que mig planeta busca com tornar a canalitzar el model de creixement assemblant el nou al vell, la fotografia de milers de persones que fa uns mesos passava les seves vacances en la coberta d'un creuer s'ha torrat de color i ha passat a ser la caricatura trista d'una realitat insistent.
Molts van pensar que la tempesta no anava amb ells. És el conegut síndrome Buenos Aires, aquell que descriu com els argentins consumien conpulsivament productes de luxe poques hores abans del decret de corralito quan aquest era un secret a veus.
El pitjor és que l'Estat pretendrà fer-nos creure que això és passatger, que no és tan greu i que les polítiques socials procuraran el benestar de tots.
Això aviat no ho podrà garantir ningú. Sense entrar en termes econométrics, solament de pura lògica, un govern centrat a escometre les gegantesques necessitats de la societat empobrida veloçment, no pot afrontar polítiques que reverteixin la tendència a temps real.
Contra el cost de tot aquest fanguer s'exposa el que deu l'administració autonòmica que ja frega els 90.000 milions, la morositat bancària que l'Estat cobrirà tard o d'hora i que arriba a els 87.000 euros, el deute públic emesa que supera el 30% del PIB i el propi dèficit estructural.
En definitiva, mentre la despesa pública augmenta i ho fa fora de tot control, el requeriment de suport de l'administració sobre una classe mitja cada vegada més pobra s'engrandeix sense mesura.
Això ja té poc que veure amb el ministeri d'Economia, aviat tindrà a veure amb el d'Interior i el de Defensa.
dissabte, 6 de febrer del 2010
Carta oberta als polítics i als seus covards amos que s'amaguen darrera d'ells.
Abans em jubilarà la mort per esgotament o inanició
Alanthano Matrixunplug
Molt Srs. meus: Em dirigeixo a vostès per a comunicar-los el meu desacord i el meu pesar en relació a la proposta que han formulat recentment consistent a retardar la jubilació obligatòria de tots els ciutadans fins als 67 anys.
No m'oposo en absolut que, en determinades professions i circumstàncies, cadascú pugui allargar el període fins a la jubilació quant li plagui, si se sent apte mental i fisicament per a fer-lo i així ho demostra.
Molt al contrari, penso que en altres professions això resultarà del tot impossible, i és el que intentaré demostrar-los en aquesta carta. Per a això els exposaré com exemple la meva que és la qual conec, encara que sóc conscient, que encara sent aquesta àrdua i dura, existeixen moltes altres mereixedores d'aquests qualificatius tant o més que la meva.
Sóc un treballador autònom del sector de la decoració. El meu treball consisteix, principalment, en la instal·lació de sòls de fusta, i l'acoltellat i vernissat dels mateixos, és a dir, el que solia cridar-se tradicionalment un acuchillador, encara que actualment també se'ns denomina parquetistes.
Vinc desenvolupant aquesta professió aproximadament des dels 14 anys, ja que a aquesta primerenca edat solia ajudar al meu pare que també va professar la mateixa durant tota la seva vida. Actualment vaig a complir 45.
Per a demostrar la meva tesi, els vaig narrar, a grans trets, que consisteix la nostra labor diària, perquè així vostès puguin valorar les meves al·legacions adequadament. En primer lloc, aquesta professió sol anar acompanyada d'un gran estrès, perquè sovint es desenvolupa en nucleos urbans densament poblats, amb greus i enutjosos problemes de tràfic, de càrrega i descàrrega i d'aparcament.
En segon lloc, és una professió que requereix una quantitat considerable d'energia, força i elasticitat, ja que per a la seva realització ens veiem obligats a traslladar diàriament maquinària i materials molt pesats, sovint carregant amb ells a través d'escales de fins a quatre, cinc o més pisos.
I això ho fem sense més ajuda que la dels nostres braços, les nostres cames i els nostres ronyons. A més, durant la seva execució hem d'adoptar posicions corporals incòmodes durant hores, tals com romandre de genolls, a la gatzoneta o doblegats literalment per la cintura, abusant així i de manera continuada dels nostres ossos i articulacions.
Si a això li afegim una gran contaminació acústica que vam sofrir diàriament i que, encara que ens protegim, ens sol passar factura en el nostre sistema auditiu; més la continuada inhalació de pols i vapors tòxics procedents dels vernissos i els dissolvents, dubto que molts de nosaltres assolim arribar a aquesta edat i dubto, més encara, que ho fem exercint aquesta activitat.
Així mateix, preveig tambè altre inconvenient que, encara que secundari, no manca d'importància i és que, conforme ens anem aproximant a aquesta edat que vostès marquen, la nostra cartera de clients es veurà abocada a disminuir paulatina i irremeiablement, ja que els nostres possibles clients, gens més veure'ns tan febles i desvalguts a l'hora d'elaborar-los un pressupost, es fixaran en la nostra encorbada esquena i el nostre pols tremolós; i bé per pena, bé per simple sentit comú, optaran per rebutjar els nostres serveis i, lògicament per contractar els d'altra persona més jóven, vigorosa i capaç.
Per altra banda, tinc un antecedent familiar i laboral que em fa pensar en la possibilitat que abans d'aquesta data contregui una malaltia relacionada amb aquesta professió.Tant el meu pare, que com ja he esmentat anteriorment, va dedicar la seva vida a aquest ofici, com un company seu de professió, van morir ambdós i abans de complir els 65, de la mateixa poc freqüent malaltia: cancer d'esòfag.
El meu pare era fumador, no obstant això el seu company no va fumar en tota la seva vida el que, encara que sense plena certesa, em duu a relacionar inevitablement aquesta inusual malaltia amb la professió de la qual estem tractant.
En el cas del meu pare, només li faltava un mes per a complir 65, l'edat obligatòria de jubilació actualment.
És cert que també puc canviar de professió, podrien al·legar vostès. I he d'admetre que és una mica que seria interessant i que he de començar a plantejar-me donades les circumstàncies.
La primera i més apetecible opció que m'he plantejat és precisament aquesta que desenvolupen alguns de vostès, la política, ja que m'he informat de les condicions tan avantatjosa de les quals gaudeixen tant fiscal i laboralment, com a l'hora de la jubilació o cessament, per la qual no estan obligats a cotitzar mes que set anys.
Sens dubte és de les més envejables i cobejades, amb una abismal diferència a les de la resta dels mortals.
Però he de confessar-los que vaig rebutjar aquesta idea immediatament per una raó, i és que precisament sóc autònom, perquè mai he suportat bé això de rebre ordres i llepar poderosos culs, labors aquestes que entre la seves, creo que són les mes abundants i semblen ser requisit indispensable.
Descartada aquesta, i mentre busco una alternativa que em permeti intentar arribar a aquesta meta amb un mínim de dignitat i bona salut, m'estic al mateix temps cerciorant, que vostès últimament estan molt segurs de si mateixos, i molt convençuts de l'apatia i resignació dels seus ramats, perquè són palesos els seus enormes i creixents esforços i els dels seus fidels vassalls els mitjans de comunicació, d'adormir-los i insensibilitzar-los cada dia més davant tots els seus atropellaments.
Però també sóc conscient de com estan últimament alimentant i engreixant com mai als seus gossos pastors, si de cas la telepantalla, els cada vegada més menguants pastures almibarados que vostès manen conrear i les drogues mediàtiques i tecnològiques, no fossin tot l'efectives que esperen.
Vagin amb compte, perquè encara que les ovelles no solem tenir les dents tan afilades, som moltes més a l'hora de donar mossegades.
I com és al poble al que vostès atropellen i menyspreen incessantment, és el poble el qual els pot contestar al final a vostès i a la seva maleïda doctrina del xoc, al seu rastrera i basta doctrina de la por i a la seva obscena doctrina de la poca vergonya, amb alguns refranys i dites de la saviesa popular, ja que crec que estan subestimándolos a ambdós: "No hi ha malament que cent anys duri" i "torres més altes han caigut".
Tinguin-los vostès en compte, doncs la Història està carregada d'exemples. I ja per a acomiadar-me, no puc fer-lo sense recordar-los aquest altre, per a la reflexió dels seus senyories; però sobretot i en particular, per a la d'aquests covards que s'amaguen darrere de la cortina i és que:
"Fins al gos més mans pot mossegar al seu amo si aquest li lleva el menjar del plat".
Font: http://matrixunplug.blogspot.com/2010/02/abans-em-jubilés-la-mort-per.html
Alanthano Matrixunplug
Molt Srs. meus: Em dirigeixo a vostès per a comunicar-los el meu desacord i el meu pesar en relació a la proposta que han formulat recentment consistent a retardar la jubilació obligatòria de tots els ciutadans fins als 67 anys.
No m'oposo en absolut que, en determinades professions i circumstàncies, cadascú pugui allargar el període fins a la jubilació quant li plagui, si se sent apte mental i fisicament per a fer-lo i així ho demostra.
Molt al contrari, penso que en altres professions això resultarà del tot impossible, i és el que intentaré demostrar-los en aquesta carta. Per a això els exposaré com exemple la meva que és la qual conec, encara que sóc conscient, que encara sent aquesta àrdua i dura, existeixen moltes altres mereixedores d'aquests qualificatius tant o més que la meva.
Sóc un treballador autònom del sector de la decoració. El meu treball consisteix, principalment, en la instal·lació de sòls de fusta, i l'acoltellat i vernissat dels mateixos, és a dir, el que solia cridar-se tradicionalment un acuchillador, encara que actualment també se'ns denomina parquetistes.
Vinc desenvolupant aquesta professió aproximadament des dels 14 anys, ja que a aquesta primerenca edat solia ajudar al meu pare que també va professar la mateixa durant tota la seva vida. Actualment vaig a complir 45.
Per a demostrar la meva tesi, els vaig narrar, a grans trets, que consisteix la nostra labor diària, perquè així vostès puguin valorar les meves al·legacions adequadament. En primer lloc, aquesta professió sol anar acompanyada d'un gran estrès, perquè sovint es desenvolupa en nucleos urbans densament poblats, amb greus i enutjosos problemes de tràfic, de càrrega i descàrrega i d'aparcament.
En segon lloc, és una professió que requereix una quantitat considerable d'energia, força i elasticitat, ja que per a la seva realització ens veiem obligats a traslladar diàriament maquinària i materials molt pesats, sovint carregant amb ells a través d'escales de fins a quatre, cinc o més pisos.
I això ho fem sense més ajuda que la dels nostres braços, les nostres cames i els nostres ronyons. A més, durant la seva execució hem d'adoptar posicions corporals incòmodes durant hores, tals com romandre de genolls, a la gatzoneta o doblegats literalment per la cintura, abusant així i de manera continuada dels nostres ossos i articulacions.
Si a això li afegim una gran contaminació acústica que vam sofrir diàriament i que, encara que ens protegim, ens sol passar factura en el nostre sistema auditiu; més la continuada inhalació de pols i vapors tòxics procedents dels vernissos i els dissolvents, dubto que molts de nosaltres assolim arribar a aquesta edat i dubto, més encara, que ho fem exercint aquesta activitat.
Així mateix, preveig tambè altre inconvenient que, encara que secundari, no manca d'importància i és que, conforme ens anem aproximant a aquesta edat que vostès marquen, la nostra cartera de clients es veurà abocada a disminuir paulatina i irremeiablement, ja que els nostres possibles clients, gens més veure'ns tan febles i desvalguts a l'hora d'elaborar-los un pressupost, es fixaran en la nostra encorbada esquena i el nostre pols tremolós; i bé per pena, bé per simple sentit comú, optaran per rebutjar els nostres serveis i, lògicament per contractar els d'altra persona més jóven, vigorosa i capaç.
Per altra banda, tinc un antecedent familiar i laboral que em fa pensar en la possibilitat que abans d'aquesta data contregui una malaltia relacionada amb aquesta professió.Tant el meu pare, que com ja he esmentat anteriorment, va dedicar la seva vida a aquest ofici, com un company seu de professió, van morir ambdós i abans de complir els 65, de la mateixa poc freqüent malaltia: cancer d'esòfag.
El meu pare era fumador, no obstant això el seu company no va fumar en tota la seva vida el que, encara que sense plena certesa, em duu a relacionar inevitablement aquesta inusual malaltia amb la professió de la qual estem tractant.
En el cas del meu pare, només li faltava un mes per a complir 65, l'edat obligatòria de jubilació actualment.
És cert que també puc canviar de professió, podrien al·legar vostès. I he d'admetre que és una mica que seria interessant i que he de començar a plantejar-me donades les circumstàncies.
La primera i més apetecible opció que m'he plantejat és precisament aquesta que desenvolupen alguns de vostès, la política, ja que m'he informat de les condicions tan avantatjosa de les quals gaudeixen tant fiscal i laboralment, com a l'hora de la jubilació o cessament, per la qual no estan obligats a cotitzar mes que set anys.
Sens dubte és de les més envejables i cobejades, amb una abismal diferència a les de la resta dels mortals.
Però he de confessar-los que vaig rebutjar aquesta idea immediatament per una raó, i és que precisament sóc autònom, perquè mai he suportat bé això de rebre ordres i llepar poderosos culs, labors aquestes que entre la seves, creo que són les mes abundants i semblen ser requisit indispensable.
Descartada aquesta, i mentre busco una alternativa que em permeti intentar arribar a aquesta meta amb un mínim de dignitat i bona salut, m'estic al mateix temps cerciorant, que vostès últimament estan molt segurs de si mateixos, i molt convençuts de l'apatia i resignació dels seus ramats, perquè són palesos els seus enormes i creixents esforços i els dels seus fidels vassalls els mitjans de comunicació, d'adormir-los i insensibilitzar-los cada dia més davant tots els seus atropellaments.
Però també sóc conscient de com estan últimament alimentant i engreixant com mai als seus gossos pastors, si de cas la telepantalla, els cada vegada més menguants pastures almibarados que vostès manen conrear i les drogues mediàtiques i tecnològiques, no fossin tot l'efectives que esperen.
Vagin amb compte, perquè encara que les ovelles no solem tenir les dents tan afilades, som moltes més a l'hora de donar mossegades.
I com és al poble al que vostès atropellen i menyspreen incessantment, és el poble el qual els pot contestar al final a vostès i a la seva maleïda doctrina del xoc, al seu rastrera i basta doctrina de la por i a la seva obscena doctrina de la poca vergonya, amb alguns refranys i dites de la saviesa popular, ja que crec que estan subestimándolos a ambdós: "No hi ha malament que cent anys duri" i "torres més altes han caigut".
Tinguin-los vostès en compte, doncs la Història està carregada d'exemples. I ja per a acomiadar-me, no puc fer-lo sense recordar-los aquest altre, per a la reflexió dels seus senyories; però sobretot i en particular, per a la d'aquests covards que s'amaguen darrere de la cortina i és que:
"Fins al gos més mans pot mossegar al seu amo si aquest li lleva el menjar del plat".
Font: http://matrixunplug.blogspot.com/2010/02/abans-em-jubilés-la-mort-per.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)